"Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado"Carlos Fabra y un camello de mi barrio
_
miércoles, febrero 25, 2009
domingo, febrero 22, 2009
viernes, febrero 20, 2009
jueves, febrero 19, 2009
martes, febrero 17, 2009
Markèting
El jove publicista arriba tard a la reunió on ha de presentar la seva primera campanya publicitària. El seu client és l'amo d'una petita tenda de mobles de qualitat, diguem-ne popular, per no dir de mobles lletjos a parir.
Potser és per això que, tot i que s'hi ha esforçat, encara no se li ha acudit cap bona idea. El pressupost és tant petit i el producte a vendre tant horrorós que el seu cervell, altres vegades tan creatiu, sembla que aquesta vegada s'hi negui a malbaratar el seu enginy amb una campanya com aquesta. De fet, està provant d'aprofitar el viatge en taxi per trobar una idea de darrera hora que pugui vendre al client. Però res, el seu cervell està totalment bloquejat i s'hi nega a col.laborar.
Arriba a la tenda i es troba a l'amo provant de vendre un espantós sofà negre i vermell a una parella jove: "Bon dia, senyor Bari. Soc en C., de l'agència de publicitat Professor Shorofsky." "Passi, passi al meu despatx. De seguida estic amb vostè" Mentre es dirigeix cap el fons de la tenda-magatzem sent com l'home fa servir totes las seves habilitats de venedor per desfer-se d'aquell atemptat al bon gust: "Sòn uns colors molt moderns. De fet aquest model està tenint molta sortida...".
Entra a la garita-despatx i seu en una cadira vella. Nota que te las mans suades. Si no se li acut res ràpidament perdrà el seu primer compte i potser la feina. No li resta gaire temps. Haurà d'improvisar alguna cosa ràpidament per que el senyor Bari ja s'està acomiadant de la jove parella.
Ara ja no li suen només las mans. Ara tot ell és una bassa de suor. Tant és així, que quan el client entra al despatx i el veu tant acalorat li proposa anar al bar del costat a prendre "algu fresquet" mentre ell li explica els detalls de la campanya.
Seuen a la barra i demanen dues cerveses. "Buenu, quina és aquesta idea que ha de doblar las meves vendes?" El jove publicista aixeca el cap i la seva mirada topa amb una enorme pantalla de plasma on es veu la presa de possessió del nou president dels Estat Units. En aquell instant una llum s'encén al seu cervell.
" Senyor Bari, Que el semblaria que el president del país més poderós del món anunciés els seus productes?" "Home, no se...", diu estranyat el modest empresari, "No crec que jo tingui prous diners per pagar a aquest senyor...". "No caldrà pagar res", respon eufòric el jove publicista, "Enlloc del personatge de carn i os farem servir una caricatura. Una mena de superheroi amb la cara d'Obama"
El client, que és la primera vegada que treballa amb una agencia de publicitat, pregunta entusiasmat: "I quin seria el lema de la campanya???" En aquell instant el jove publicista, fent gala d'uns reflexos no gaire envejables, deixa anar el que suposarà el fi de la seva relació contractual amb la prestigiosa agència de publicitat Professor Shorofsky.
_
Potser és per això que, tot i que s'hi ha esforçat, encara no se li ha acudit cap bona idea. El pressupost és tant petit i el producte a vendre tant horrorós que el seu cervell, altres vegades tan creatiu, sembla que aquesta vegada s'hi negui a malbaratar el seu enginy amb una campanya com aquesta. De fet, està provant d'aprofitar el viatge en taxi per trobar una idea de darrera hora que pugui vendre al client. Però res, el seu cervell està totalment bloquejat i s'hi nega a col.laborar.
Arriba a la tenda i es troba a l'amo provant de vendre un espantós sofà negre i vermell a una parella jove: "Bon dia, senyor Bari. Soc en C., de l'agència de publicitat Professor Shorofsky." "Passi, passi al meu despatx. De seguida estic amb vostè" Mentre es dirigeix cap el fons de la tenda-magatzem sent com l'home fa servir totes las seves habilitats de venedor per desfer-se d'aquell atemptat al bon gust: "Sòn uns colors molt moderns. De fet aquest model està tenint molta sortida...".
Entra a la garita-despatx i seu en una cadira vella. Nota que te las mans suades. Si no se li acut res ràpidament perdrà el seu primer compte i potser la feina. No li resta gaire temps. Haurà d'improvisar alguna cosa ràpidament per que el senyor Bari ja s'està acomiadant de la jove parella.
Ara ja no li suen només las mans. Ara tot ell és una bassa de suor. Tant és així, que quan el client entra al despatx i el veu tant acalorat li proposa anar al bar del costat a prendre "algu fresquet" mentre ell li explica els detalls de la campanya.
Seuen a la barra i demanen dues cerveses. "Buenu, quina és aquesta idea que ha de doblar las meves vendes?" El jove publicista aixeca el cap i la seva mirada topa amb una enorme pantalla de plasma on es veu la presa de possessió del nou president dels Estat Units. En aquell instant una llum s'encén al seu cervell.
" Senyor Bari, Que el semblaria que el president del país més poderós del món anunciés els seus productes?" "Home, no se...", diu estranyat el modest empresari, "No crec que jo tingui prous diners per pagar a aquest senyor...". "No caldrà pagar res", respon eufòric el jove publicista, "Enlloc del personatge de carn i os farem servir una caricatura. Una mena de superheroi amb la cara d'Obama"
El client, que és la primera vegada que treballa amb una agencia de publicitat, pregunta entusiasmat: "I quin seria el lema de la campanya???" En aquell instant el jove publicista, fent gala d'uns reflexos no gaire envejables, deixa anar el que suposarà el fi de la seva relació contractual amb la prestigiosa agència de publicitat Professor Shorofsky.
_
sábado, febrero 14, 2009
¡Ah, el amor!
Tantos años, tantos momentos, tantas citas, tantas sorpresas, tantas conversaciones, tantas alegrías, tantas ilusiones, tantas noticias, tantas noches, tantas priomaveras, tantos sueños, tantas teorías, tantos planes, tantos buenos ratos, tanto tiempo juntos,...
Tanta verborrea para apelar a mis sentimientos me parece del todo patético. Especialmente viniendo de alguien que en los más de 10 años que duró nuestra relación nunca tuvo conmigo un gesto amable, jamás me dió una prueba palpable de su amor...
Y ahora, que hace más cinco meses de nuestra ruptura, aparece de nuevo en mi vida diciéndome lo maravillosa que fue nuestra relación y lo felices que fuimos juntos... ¿A quién pretende engañar?
Lo nuestro se rompió porque yo me sentía estafado. Nunca tuvo un detalle conmigo. Ni tan siquiera cuando le pedí ayuda se dignó a echarme una mano. Tanto era así que al final pensé que lo único que le interesaba de mí era mi dinero.
Un día, por casualidad, conocí a otra, que sin apenas saber nada de mí, me ofreció mucho más de lo que nadie me había dado antes. Así que, cansado de aguantar tanto maltrato, decidí cortar por lo sano y le dije que lo nuestro se había acabado y que no quería volver a saber nada de ella. Que me olvidase... Pero ella se sintió despechada, porque no es de las que admite una ruptura fácilmente, y se empeñó en hacérmelo pagar.
Desde hace meses me está reclamando un dinero por romper un supuesto compromiso de fidelidad que solo existe en su imaginación. La cantidad es ridícula, 13 euros, pero desde el principio me he negado en redondo a acceder a sus pretensiones económicas. ¡Esa arpía no va a ver ni un solo céntimo mío nunca más!
Así que como felicitación de San Valentín he recibido esta nota en la que me amenaza con emprender acciones legales si no satisfago sus pretensiones económicas. Incluso insinúa la posibilidad de incluir mi nombre en una lista de impagados.
Pues como diría realmente Redd Buttler en "Lo que el viento se llevó" si la censura no hubiese metido la tijera: "Francamente querida, eso me importa una mierda".
_
Tanta verborrea para apelar a mis sentimientos me parece del todo patético. Especialmente viniendo de alguien que en los más de 10 años que duró nuestra relación nunca tuvo conmigo un gesto amable, jamás me dió una prueba palpable de su amor...
Y ahora, que hace más cinco meses de nuestra ruptura, aparece de nuevo en mi vida diciéndome lo maravillosa que fue nuestra relación y lo felices que fuimos juntos... ¿A quién pretende engañar?
Lo nuestro se rompió porque yo me sentía estafado. Nunca tuvo un detalle conmigo. Ni tan siquiera cuando le pedí ayuda se dignó a echarme una mano. Tanto era así que al final pensé que lo único que le interesaba de mí era mi dinero.
Un día, por casualidad, conocí a otra, que sin apenas saber nada de mí, me ofreció mucho más de lo que nadie me había dado antes. Así que, cansado de aguantar tanto maltrato, decidí cortar por lo sano y le dije que lo nuestro se había acabado y que no quería volver a saber nada de ella. Que me olvidase... Pero ella se sintió despechada, porque no es de las que admite una ruptura fácilmente, y se empeñó en hacérmelo pagar.
Desde hace meses me está reclamando un dinero por romper un supuesto compromiso de fidelidad que solo existe en su imaginación. La cantidad es ridícula, 13 euros, pero desde el principio me he negado en redondo a acceder a sus pretensiones económicas. ¡Esa arpía no va a ver ni un solo céntimo mío nunca más!
Así que como felicitación de San Valentín he recibido esta nota en la que me amenaza con emprender acciones legales si no satisfago sus pretensiones económicas. Incluso insinúa la posibilidad de incluir mi nombre en una lista de impagados.
Pues como diría realmente Redd Buttler en "Lo que el viento se llevó" si la censura no hubiese metido la tijera: "Francamente querida, eso me importa una mierda"._
jueves, febrero 12, 2009
De cómicos y pardillos
A estas alturas de la película quien más y quien menos ya conoce la existencia de una guerra abierta entre Intereconomía y La Sexta por el famoso vídeo de El Gran Wyoming. De todas maneras, por si alguien todavía no se ha enterado de la polémica, ahí va un pequeño resumen.
El equipo del programa de La Sexta, El Intermedio, graba un falso vídeo casero en el que aparece El Gran Wyoming abroncando a una supuesta becaria. El vídeo es enviado a Intereconomía donde inmediatamente arremeten contra Wyoming llamándole de todo menos bonito. Al día siguiente el propio Wyoming descubre el montaje en su programa y a partir de aquí unos y otros se dedican a insultarse públicamente como seguramente ya debían hacer antes en privado. Punto final.
Vaya por delante que a la tripulación del Pequod estas guerras sectarias nos la traen bastante al pairo. Unos y otros se deben a aquellos que les pagan y éstos a su vez a los partidos políticos que dirigen sus empresas. Por lo tanto, allá se las compongan
Pero, guerras aparte, hay un matiz en esta historia que si que nos parece digno de mención. Y es que Wyoming no es un periodista, sino un cómico. Y como cómico está en su perfecto derecho de montar todos los videos falsos que le apetezca. Y si alguien decide elevarlo a la categoría de noticia ése será su problema.
En cambio la gente de Intereconomía se presentan a sí mismos, como periodistas "serios y libres" , frente a lo que ellos denominan la "prensa cautiva". Por eso llama la atención que estos pardillos den como bueno un vídeo que se ve de lejos que es más falso que un euro de madera.
Claro que no es la primera vez que a estos profesionales de la información les cuelan un gol. Estos "periodistas" son los mismos que se creyeron a pies juntillas que en Irak había armas de destrucción masiva o que E.T.A., el PSOE, y los servicios secretos de España y Marruecos habían colaborado para organizar los atentados del 11-M(y probabalemente lo sigan creyendo).
Vistos con la distancia que me permite el catalejo no acierto a distinguir cual es su problema. Si es que son unos pardillos con unas tragaderas dignas de un espectador de Cuarto Milenio, o unos simples voceros al servicio de su amo. Lo que está muy claro es lo que no son: periodistas. Porque para serlo, como mínimo, deberían contrastar sus fuentes antes de difundir ciertas noticias.
Quizás lo que deberían hacer estos señores llenos de "libertades" y "digitales" es dedicarse directamente a la comedia como hace Wyoming. Así provocarían risas en lugar de crispación y además se evitarían el bochorno de quedar con el culo al aire cada dos por tres(seis).
_
El equipo del programa de La Sexta, El Intermedio, graba un falso vídeo casero en el que aparece El Gran Wyoming abroncando a una supuesta becaria. El vídeo es enviado a Intereconomía donde inmediatamente arremeten contra Wyoming llamándole de todo menos bonito. Al día siguiente el propio Wyoming descubre el montaje en su programa y a partir de aquí unos y otros se dedican a insultarse públicamente como seguramente ya debían hacer antes en privado. Punto final.
Vaya por delante que a la tripulación del Pequod estas guerras sectarias nos la traen bastante al pairo. Unos y otros se deben a aquellos que les pagan y éstos a su vez a los partidos políticos que dirigen sus empresas. Por lo tanto, allá se las compongan
Pero, guerras aparte, hay un matiz en esta historia que si que nos parece digno de mención. Y es que Wyoming no es un periodista, sino un cómico. Y como cómico está en su perfecto derecho de montar todos los videos falsos que le apetezca. Y si alguien decide elevarlo a la categoría de noticia ése será su problema.
En cambio la gente de Intereconomía se presentan a sí mismos, como periodistas "serios y libres" , frente a lo que ellos denominan la "prensa cautiva". Por eso llama la atención que estos pardillos den como bueno un vídeo que se ve de lejos que es más falso que un euro de madera.
Claro que no es la primera vez que a estos profesionales de la información les cuelan un gol. Estos "periodistas" son los mismos que se creyeron a pies juntillas que en Irak había armas de destrucción masiva o que E.T.A., el PSOE, y los servicios secretos de España y Marruecos habían colaborado para organizar los atentados del 11-M(y probabalemente lo sigan creyendo).
Vistos con la distancia que me permite el catalejo no acierto a distinguir cual es su problema. Si es que son unos pardillos con unas tragaderas dignas de un espectador de Cuarto Milenio, o unos simples voceros al servicio de su amo. Lo que está muy claro es lo que no son: periodistas. Porque para serlo, como mínimo, deberían contrastar sus fuentes antes de difundir ciertas noticias.
Quizás lo que deberían hacer estos señores llenos de "libertades" y "digitales" es dedicarse directamente a la comedia como hace Wyoming. Así provocarían risas en lugar de crispación y además se evitarían el bochorno de quedar con el culo al aire cada dos por tres(seis).
_
miércoles, febrero 11, 2009
lunes, febrero 09, 2009
L'home més despistat del món (IV)
Editat 09/02/09
L'home més despistat del món va haver de racionar tota una setmana el paper higiènic per que se l'havia descuidat a la caixa del supermercat, evidentment després d'haver-ho pagat. Mentrestant algú s'estava netejant el cul a la seva salut.
L'home més despistat del món va descarregar la compra setmanal al pàrking de casa i es va descuidar la meitat de la compra al costat del cotxe. Per sort no estava gaire a la vista i dues hores després la va recuperar.
L'home més despistat del món aquesta setmana ha hagut de demanar a un company de feina que tornés a fer els pronóstics de la quiniela de l'empresa per que no trobava l'esborrany. En arribar a casa s'ha adonat de que l'havia tornat a perdre.
L'home més despistat del món ahir va perdre el ticket del pàrking. Per sort, gràcies a las noves tecnologies, i després d'omplir un formulari amb las seves dades i las del vehicle, va poder treure el cotxe pagant només el temps d'estada.
_
L'home més despistat del món va haver de racionar tota una setmana el paper higiènic per que se l'havia descuidat a la caixa del supermercat, evidentment després d'haver-ho pagat. Mentrestant algú s'estava netejant el cul a la seva salut.
L'home més despistat del món va descarregar la compra setmanal al pàrking de casa i es va descuidar la meitat de la compra al costat del cotxe. Per sort no estava gaire a la vista i dues hores després la va recuperar.
L'home més despistat del món aquesta setmana ha hagut de demanar a un company de feina que tornés a fer els pronóstics de la quiniela de l'empresa per que no trobava l'esborrany. En arribar a casa s'ha adonat de que l'havia tornat a perdre.
L'home més despistat del món ahir va perdre el ticket del pàrking. Per sort, gràcies a las noves tecnologies, i després d'omplir un formulari amb las seves dades i las del vehicle, va poder treure el cotxe pagant només el temps d'estada.
_
viernes, febrero 06, 2009
El e-mail de la semana
Cuando ayer M. me envió un correo con esta foto acompañada del siguiente texto: CLINICA SHU-BUN DE DONACION DE ESPERMA (PEKIN) (AH!!! TE HACEN UN "TRABAJITO" Y ENCIMA TE PAGAN) VIVA EL PARAISO COMUNISTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!! pensé: esto es lo más parecido que he oído a una genialidad mía(mal me esté decirlo) a la que llevo años dándole vueltas ¡Las pajas por el seguro!. Claro que tal y como funciona la Seguridad Social, un servicio tan atractivo como éste, muy probablemente acabaría siendo un absoluto fracaso:
- Hola, que quería pedir un volante para una masturbación asistida
- Espere un momento que lo mire... Pues le voy a tener que dar número para julio
- ¿Para julio? ¡Pero es que es una urgencia!
- ¿Y qué quiere que yo le haga? Es un servicio con mucha demanda
- ¡Es que yo hasta julio no puedo esperar!
- ¡Hombre, si le corre tanta prisa siempre puede ir a la privada!
- ¡Joder, pa eso me voy de putas! ¡Qué además me suben la moral diciéndome que he estado como un tigre y la copa está incluida!
Por cierto, una aclaración por si algún despistado se ha tragado el cuento del e-mail de la clínica china. Ya podéis anular los billetes para ir de vacaciones a China porque la imagen, en realidad, es de una peli porno japonesa.
Es lo que tiene ser poseedor de una vasta cultura enciclopédica y de una mula que no para ni pa comer. Sayonara, babies!
_
miércoles, febrero 04, 2009
El món oníric de Gilbert Garcin
La trajectòria artística de Gilbert Garcin és com a mínim curiosa. Aquest senyor va treballar tota la vida a la seva tenda a Marseille. Sempre s'havia interessat per la pintura i la literatura, però mai havia sentir la necessitat d'expressar-se com artista. Fins que va arribar el moment de jubilar-se i tancar el negoci.
En aquest moment en que la majoria de la gent es dedica a mirar obres o a jugar a la petanca, Mr. Garcin va decidir fer-se fotògraf. I tot i que mai havia anat més enllà de fer las típiques fotos de família, es va llençar de cap a la seva nova passió.
El resultat és una obra de factura clàssica, amb influències tan dispars com Magritte o Man Ray i amb un sentit de l'humor molt proper a Jacques Tati. Son fotografies de un magnífic blanc i negre, on el propi Gilbert Garcin, a vegades acompanyat de la seva dona, es converteix en protagonista d'escenes oníriques plenes de simbologies.
I sobretot son imatges emotives, d'una tendresa difícil d'explicar, que parlen del sentit de la vida i dels eterns conflictes del ésser humà. Imprescindible._
lunes, febrero 02, 2009
Hard sun
Vaig descobrir per casualitat aquesta banda sonora composada pel Eddie Vedder i m'agradat tant que ara tinc ganes de veure la película. Però tot i que l'ha dirigida el Sean Penn, veient el trailer em penso que no m'agradarà... Ja veurem.
_
_
viernes, enero 30, 2009
Toma el dinero y...
Crisis, ejecutivos con contratos blindados, rescates empresariales, aumento de los niveles de pobreza, inflacción falseada, soldados en "labores humanitarias" en lejanos países, gobiernos pacifistas que venden armas, estafadores impunes, oposición del siglo pasado, desaparición de la izquierda, cortinas de humo, leyes con afán recaudatorio, pérdida de poder adquisitivo, empresas que cierran dando beneficios, despidos express, inmigrantes sin derechos, agentes de la ley que torturan en las comisarías, récord mundial en consumo de cocaina, sindicatos vendidos al capital, jueces huelguistas, monarcas vividores, consumidores indefensos, intoxicación informativa, intoxicación alimenticia, sanidad colapsada, sistema educativo decadente,... ¿A que podríamos aplicar esta linda tonada a nuestra realidad simplemente cambiando unos cuantos nombres?
_
_
Caigut del cel
Qualsevol cinèfil sap que si tens alguna mena de problema amb la màfia pots despertar-te amb el cap d'un cavall al llit, o que si vas passejant pel bosc pots trobar-te una orella humana tallada, o inclòs que al bel mig d'un incendi et pot caure del cel el cadàver d'un submarinista. Aquestes son situacions que, normalment, només passen a las películes. Normalment. Per que ahir, encara que pugui semblar increïble, vaig ser el protagonista involuntari d'una barreja d'aquestes tres situacions.
Estava a la feina i vaig aprofitar un descans per sortir a prendre l'aire a l'escala d'emergència. Estava xerrant tranquil.lament amb D. quan, de sobte, vam veure alguna cosa que queia del cel i xocava amb el terra amb un soroll sec, com d'ossos trencats. Allò va impactar amb contundència al mig d'un tram d'escala i va anar a parar un parell d'esgraons més enllà.
D. i jo vam quedar parats mirant allò que semblava un cor i vam aixecar la vista al cel. De seguida vam deduir que devia haver estat una gavina que l'havia deixat caure en ple vol. Em vaig apropar amb certa precaució, per si a la gavina decidia recuperar el seu àpat, i vaig descobrir que allò que en principi m'havia semblat un cor en realitat era un cap de conill pelat. Aggghhh!!! Quin mal rotllo!!!
A dia d'avui encara no tinc clar com interpretar-ho: si com una mena d'advertència de l'empresa per que deixem de sortir a fumar, com una invitació per entrar al món oníric de David Lynch, o simplement com una d'aquelles coses extraordinàries que de vegades passen i trenquen la monotonia de las nostres vides.
_
Estava a la feina i vaig aprofitar un descans per sortir a prendre l'aire a l'escala d'emergència. Estava xerrant tranquil.lament amb D. quan, de sobte, vam veure alguna cosa que queia del cel i xocava amb el terra amb un soroll sec, com d'ossos trencats. Allò va impactar amb contundència al mig d'un tram d'escala i va anar a parar un parell d'esgraons més enllà.
D. i jo vam quedar parats mirant allò que semblava un cor i vam aixecar la vista al cel. De seguida vam deduir que devia haver estat una gavina que l'havia deixat caure en ple vol. Em vaig apropar amb certa precaució, per si a la gavina decidia recuperar el seu àpat, i vaig descobrir que allò que en principi m'havia semblat un cor en realitat era un cap de conill pelat. Aggghhh!!! Quin mal rotllo!!!
A dia d'avui encara no tinc clar com interpretar-ho: si com una mena d'advertència de l'empresa per que deixem de sortir a fumar, com una invitació per entrar al món oníric de David Lynch, o simplement com una d'aquelles coses extraordinàries que de vegades passen i trenquen la monotonia de las nostres vides._
miércoles, enero 28, 2009
Bye, bye, Barcelona
La gent del Bread&Butter fa uns anys van deixar Berlin per portar el seu muntatge mega-fashion a Barcelona i només per això, ens vam pensar que ja ens havíem convertit en la capital mundial de la moda. Aleluya!!!!Però aquest any el somni s'acabat. Sembla que ja no sòm cap novetat pels modernikis europeus(segurament els hi ha ofert millors condicions) i el circ dels super-cool ha retornat a Berlin deixant-nos orfans de modernitat. Aiii!!!!
Per tractar d'omplir aquest buit las nostres autoritats ara volen muntar alguna cosa similar, però amb segell de catalanitat. Ufff, quina por!!! Coneixent els precedents voldran muntar alguna cosa moderna, molt nostre, però a la vegada amb projecció internacional. Segur que a algú ja se li han acudit noms tipus Pa&Mantega o Pa&Tomàquet...
Des d'aquí els recomano que no malgastin el seu temps i els nostres calers, per que no val la pena. Primer, per que aquests noms poden confondre al clients de Pans&Company. I segon, i més important, per que per muntar un sarao d'aquesta mena primer cal tenir alguna cosa per ensenyar, i desgraciadament la moda catalana no passa de ser Custo (Dalmau, no Molinero) i quatre gats mès. I això no dona per una pasarel.la internacional, com a molt pe una desfilada de barri.
_
lunes, enero 26, 2009
viernes, enero 23, 2009
martes, enero 20, 2009
Discriminació positiva
Amb qui ha empatat aquest paio per que tothom estigui convençut de que serà un bon líder mundial? Tan necessitats estem de il.lusions com per dipositar tantes esperances en un president dels U.S.A. tant sols per que és negre? _
viernes, enero 16, 2009
Dilluns festa planetaria
Aquest dilluns a mitjanit està convocada una macrofesta planetària per cel.lebrar que el idiota de George W. Bush no tornarà a ser mai més president dels USA. Ha estat batejada amb un nom tant entenedor com Bush Bye Bye Party i tothom està convidat a participar.
En aquest web es pot consultar las festes que s'han organitzat arreu de tot el món i, fins i tot, es pot trobar el material necessari per muntar-te la teva pròpia festa amb els teus amics.
Ja tenim una bona excusa per sortir de farra un dilluns a la nit.
_
En aquest web es pot consultar las festes que s'han organitzat arreu de tot el món i, fins i tot, es pot trobar el material necessari per muntar-te la teva pròpia festa amb els teus amics.
Ja tenim una bona excusa per sortir de farra un dilluns a la nit.
_
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
